Al cap d’un any…

Ja ha passat un any des de que vam arribar del viatge de les nostres vides, que ràpid pasa el temps. Sé que debía un últim post sobre el resum del viatge, les sensacions, les aventures, els pros i contres de tot el que vam viure, de tot el que vam fer i de tot el que vam veure… però no he estat capaç. Suposo per les ganes que aquell esperit de familia viatgera no s’acabes.  Doncs avui torno a escriure content  per que aquell esperit no va caure en sac trencat i tant els grans com els petits de la familia seguim amb les mateixes ganes de descubrir món. El gen descubridor, aventurer i familiar segueix ben viu.

Encara amb els albums de fotos per fer, les més de 5.000 fotos no ajuden a fer tria i amb el record ben present del que era viatjar els quatre, decidim empendre una nova aventura amb un nou destí. Aquest cop no disposem de tant de temps així que decidim anar a un país proper però que a la vegada sigui el màxim de diferent al nostre dia dia. I el destí triat és MARROC.

Esperem disfrutar, veure, sentir, olorar i viure sensacions noves pels nostres sentits.

La  ruta que fem serà Bcn -Fes -Merzouga-Vall del Dades-Ait ben haddou- Marraqueix. En 9 dies farem més de mil km on recorrerem ciutats, pobles, kasbash, palmerals, dunes  i tot allò que el poble àrab i marroc ens sorprengui i siguem capaços de veure…

El que tenim clar es que tornem a ser els de VIATJANT ELS QUATRE.
 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | 2 comentaris

Dubai, penúltima parada del camí

Van ser dos dies, i el primer ens el vam passar casi tot el dia al hotel recuperant-nos de les 20 h de vol des de Auckland i del Jetlag, però tot hi així hem pogut conèixer i visitar una de les ciutats del món més ostentoses que em vist mai.

Aquí tot es fer més que els anteriors: edificis més alts, aquaris amb més peixos i més litres d’aigua, carreteres més amples, guanyar terreny al mar o al desert, cotxes més grans o més ràpids, més luxe i més car… i tot aquest mon consumista dintre del món Islàmic. Tot plegat força curiós i que s’ha de veure.. repetir? poder no però un cop vist doncs té el seu encant.

 

L’últim soparet del viatge el vam fer en mig del desert, no podriem triar millor lloc… Durant el sopar intentem repassar tots els llocs que hem visitat, les millors experiències, tots els animals que hem vist, el mitjans amb que hem viatjat, les aventures que ens han passat i així uns sense fi d’anècdotes, mil i una per explicar i mil i una per recordar.

Ja els hi hem dit als nens en forces ocasions i aquella nit els hi vam tornar a recordar i creiem que ho han entès perfectament que hem estat uns privilegiats i que em tingut moltíssima sort d’haver complert el nostre somni: Viatjar els quatre!!!

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | 3 comentaris

El sud del país del verd

Des del primer instant que hem trepitjat l’illa sud de New Zeland, ens ha captivat, tothom diu que si el nord t’agrada el sud et deixa la boca oberta i que si vens a aquest país estiguis més dies al sud que al nord, i tenen tota la raó.

El primer dia ens plou així que decidim baixar per la costa est fins el poble de Kaikura, aquí abans d’arribar ja tenim la primer sorpresa de l’illa, a la carretera viem com unes roques es mouen, impossible, no estem en terra de trols del senyor del anells, són foques i lleons marins, n’hi ha centenars i tot hi que no les podem tocar si hi podem veure de ben a prop…

A Kaikura, després d’analitzar el trajecte que teniem previst i l’experiència a l’illa del Nord decidim prendre’ns-ho amb més calma, i  molts dies ens aixequem els pares d’hora i fem una tiradeta de kilòmetres mentre els enanos dormen, però ni de tros fem les tirades de km com al Nord, volem aprofitar bé el temps i no estar tot el dia a la carretera, encara que aquesta ens ofereix uns paisatges de somnis.

 

Durant l’estada al Sud hem fet varies rutes a peu, la primera que ens va deixar amb la boca oberta va ser a kaikura per la seva península, després de passar una mala nit dins la caravana amb una ventada que ens feia moure com si fòssim de paper, les coses del directe.. a més al mig de la ventada sona la sirena del poble, ens vam cagar literalment, l’endemà vam preguntar al poble i ens van dir que no haviem de fer cas, que era que quan surten els bombers tothom se’n entera… millor mirar les fotos i no recordar la nit..

Una altre de les sortides que hem fet i ens va deixar glaçats i mai millor dit, va ser la visita a la glacera de Franz Josep, tot i el mal temps que vam tenir durant dos dies, vam poder pujar fins a la llengua d’aquesta glacera en continu retrocés, i ens va permetre veure altre meravella de la naturalesa i explicar als nens la primera classe de geologia i medi ambient, el canvi climàtic i el cicle de les glaceres… Brutal!!! Som molt petits al seu costat.

Els nens sempre atents i fent mil preguntes, van arribar com uns campions sense queixar-se de la caminata ni del fred. No sé fins a quin punt valoren els paisatges o els aborreixen, a ulls de nen no sé si se’n adonen del que han vist en aquest país, però si més no esperem que amb l’ajuda de les fotos se’n recordin quan siguin una mica més grans. El més important i el que valorem més nosaltres, els pares, és que facis el que facis en el dia ells hi posen ganes i sempre amb bona cara, i això ajuda molt!!! Tenim uns nens genials!!!

Seguim baixant fins a Quenstown, la ciutat ens encanta, és la ciutat dels esports extrems, bungy des del pont o des de plataformes, sky extrem, fora bordes a tot drap, parapent.. pots fer tot allò que et proposis, nosaltres fem un pla més tranquil.

Com no podrem anar als fiords per mal temps a tota la costa oest decidim recórrer la carretera cap a Glenorchy,  més coneguda com la Road to Paradise, i ja en podeu estar segurs de què ho era…

 

A la tarda tornem a Quenstown, que per cert ens recorda moltíssim a Andorra, i agafem un telehuevo que ens puja dalt de les pistes d’esquí. Les vistes són impressionants, i les carreres que fem amb els cars encara més!!!!!! Ens quedem glaçats però ha valgut molt la pena!!!

 

I aquesta ciutat és el més al sud que anirem a NZ, hem de tornar cap al nord perquè en 2 dies volem cap a Auckland… Fiorland haurà d’esperar, degut al mal temps decidim no anar, però camí a Chirstchurch decidim anar a Mt Cook, i no ens deixa indiferents. Altres muntanyes que s’alcen imponents davant un gran pla on les glaceres deixen anar el gel i l’aigua formant uns llacs d’uns colors blau turquesa que ni a Menorca…

 

Aquí et sents molt petit. Et dones conta de la força i la magnitud de la natura. Definiria aquesta illa com natura en estat pur, salvatge com mai l’he vist i sentit. Et fa sentir molt vulnerable i alhora respectuós amb tot allò que ens rodeja, que està i és per algun motiu i tot té la seva funció. Ara caldria que nosaltres, els homes, la respectéssim i cuidéssim una mica més.

La nostra ruta acaba amb la visita a la ciutat de Chirstchurch, en rehabilitació, ja que 3 de cada 4 edificis estan en obres!!

Malauradament ens hem d’acomiadar de NZ. No crec que tornem mai, igual els nens sí clar… Hem estat el més lluny de casa que es pot estar. Ens fa pena, ens ha agradat molt, moltíssim, però ara hem d’agafar un avió de tornada cap a casa ja. El temps passa molt ràpid, i la nostra aventura va arribant a la seva fi.

Per no fer la tornada fins a Barcelona,  que serien unes 40 hores entre avions i aeroports, pararem 2 dies a Dubai, on tenim l’escala, altre contrast al nostre viatge!!! Passarem de muntanyes nevades i escarpades a rasca-cels de ciment imponents enmig del desert. S’ha de veure tot!!! Així que ja us explicarem 🙂

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | 3 comentaris

New Zeland, l’Illa de color verd

Us escrivim aquest post des del ferry, enorme (hem aparcat la furgo a dins i hem pujat tres pisos en ascensor), que ens durà des de Wellington (Illa Nord) a Picton (Illa Sud), en un trajecte que dura unes 3,5h.

És una altre experiència en aquest indescriptible viatge que estem fent, al final se m’acaben els adjectius per descriure tot el que vivim, hem viscut i el que ens queda per viure.

Però tornem a New Zeland, com ho descriuria….. suposo que verd.. de moment quan penso en el vist fins ara de l’illa Nord em ve al cap ..Verd.. tot és verd… paisatges de turons sense molta alçada però totalment bucòlics, amb boscos de diferents tonalitats de verd, amb vaques, vedells i ovelles, moltíssimes ovelles, pasturant lliures en els camps infinits. Fins i tot als animals se’ls veu feliços aquí, no s’acaben els prats on pasturar!!! I molta pau, verd i molta pau..

 

Al arribar, casi sense dormir del viatge, ens dirigim cap a buscar el que serà la nostre nova casa durant 16 dies, una altre caravana, però aquest cop tamany XXL. Tot i que la campervan va estar genial, aquí al estar més dies i per menys calers agafem una Motorhome on hi cabrien al menys 2 persones més… Algú s’apunta?? La nova casa té lavabo, dutxa, dos llits enormes, de fet només n’utilitzem un i dormim els 4 junts i hi dormim perfecte així que imagineu lo gran que és…

Sortim direcció Nord des de Auckland, l’intenció és arribar a la punta nord, a cape regna, però ràpid ens adonem que són molts km i que amb el trasto enorme que portem costarà menjar km així que decidim retallar la ruta per així tenir més dies a l’illa sud, ja que tothom que ens hem anant trobant pel camí (algun neozelandès a qui hem atabalat a preguntes…) ens ha recomanat estar més dies a la illa del sud que a la del Nord. El trànsit a Auckland i a les ciutats de New Zeland és molt dens i fem cua en varies ocasions… ens recorda que en uns dies farem el mateix a la B-23….ohhhhh… no!!!!

Conduïm i al·lucinem amb els paisatges, parariem en cada corba o racó a fer fotos però no portem un cotxe petit i maniobrable, i a les carreteres tampoc hi ha molts lookouts. Acostumats a Austràlia que n’hi havien cada 500 metres els trobem a faltar… també trobem a faltar les barbacoes elèctriques en àrees de servei on paràvem… diríem que ens va impactar més Austràlia perquè veníem d’on veníem però això no vol dir que no ens encanti New Zeland.

 

El primer dia passa volant, doncs només el dediquem a agafar la furgo, fer la compra i sortir uns quants km cap al Nord. El segon ja fem kilometrada fins arribar a Bay of Island, aquí és on reorganitzem el viatge i decidim creuar l’illa en comptes de seguir fins el cap del Nord.

L’endemà arribem a un dels molts parcs naturals que hi ha l’illa però el que té d’especial aquest són els Kauris, arbres que només viuen aquí i que tenen més de 50 m d’alçada i d’una amplada bestial, The lord of forest i The father of the forest ens deixen amb la boca oberta.

Un altre dels plats forts del viatge i esperat per tots era la visita a Hobbiton, i més després de veure les tres pelis durant el viatge, i amb la versió llarga!!!! Sí, és una turistada a la que ara feia dies que no estàvem acostumats però és l’única manera de veure les cases del Frodo, el Sam i la comarca. Està molt ben conservat i per un moment creiem que som Hobbits de la comarca, mentre fem una cervesa al bar on la feien ells!

Seguim fent tirada de km per les tardes per seguir amb la ruta però els paisatges i la companyia fan que no es facin molt pesats. Els nens poden jugar al darrera, i es munten les seves pròpies aventures. Amb aquesta furgo, tot i còrrer menys, és més còmode per tots…

La següent parada del viatge i també molt esperada, aquesta pel Pare, són els poblats maoris de Rotorua. Hi arribem a la tarda al poble i ja es respira cultura Maori pels quatre costats, Tikis per tot arreu…

En primer moment volíem anar a un sopar espectacle Maori però per avui ja hem fet turistada i conseqüent clavada al budget, així que ho deixem per l’endemà només visita a un poblat. Dormim pensant en que demà veurem la Haka…. intentem localitzar un centre de tattos que teníem vist per internet, però al ser diumenge tot és tancat, i com diu un bon amic… si no ha de ser no ha de ser, les coses han de fluir i venir de cara, el tatto haurà d’esperar. Com ens queden unes hores de llum visitem Rotorua i els seus centres termals, surt vapor d’aigua de les pedres, centres termals naturals en mig del poble i una olor a ou podrit que vesteix l’ambient….!!!!

Ens llevem algo més tard del normal… les 8 del matí, aquí ens llevem a les 6.30 o 7, i es que a les 8 o 9 ja dormim, i això que fem sessió de pelis i contes cada dia, però és que a les 17:30 ja es fa de nit i aquí tot tanca a les 17:00h, així que sopem d’hora i aprofitem les hores de llum. Anem directes al poblat maorí de Whakarewarewa, el visitem, i per sort tenim la guia en castellà. De sobte al final del poblat un Guèiser natural explotant el nostre davant, un espectacle de la naturalesa, qui sap si mai més en veure’m un altre… però aquest és enorme, el núvol de vapor és impressionant i l’aigua que surt disparada de les entranyes de la terra pot arribar a mesurar fins a 40 metres!!!

Després del espectacle natural anem al espectacle cultural, Maori, ens ensenyen els principals balls i cançons del poble Maori, entre elles la famosa HAKA, no és la dels All Blacks però ens posa la pell de gallina igualment.

Després de la visita ens dirigim cap al parc Natural de Tongario, més conegut pels seguidors de «The Lord of the Rings»,com a MORDOR, on dormirem a la seva falda per l’endemà fer un treking per les valls i muntanyes tan tenebroses a la pel-lícula i tan impresionantment maques en la realitat. Mentre caminem el Nil contínuament pensa en què allà ha estat el Frodo lluitant contra els Orcos per arribar a destruir l’anell… m’encanta la senzillesa i l’innocència d’aquests menuts meus.

Tornem a la carretera doncs ens queda una tarda i un matí per arribar, a on us estem escrivint, el Ferry… Els paisatges van canviant a mida que anem al sud, i passem per extensions infinites de massa forestal, pobles típics molt semblants al Australians però més petits i algo més arreglats però conservant l’influencia anglesa.

Per fi arribem on passarem la nit i l’endemà matinarem per fer el check-in puntuals. La illa nord ja ens queda enrere. En ella deixem records de natura espectaculars, arbres gegants, penyasegats espectaculars, prats verds plens de bestiar i aventures de Hobbits caminant per Mordor….

Publicat dins de Sin categoría | 1 comentari

Austràlia

Quina nit més llarga….. els vols més econòmics surten a hores intempestives, i quines hores.
Tenim el vol a les 2:30 de la matinada. Arribem al aeroport cap a les 10 de la nit, per no quedar-nos al carrer fins les 12…l’aeroport sempre és un lloc segur per estar-hi i no tanquen mai…
Els nens estàn com una moto i no dormen gens fins pujar al avió, i el vol dura només 3 hores!! Arribem a Darwin a les 6:35 de la matinada, hi ha una hora més de diferència horaria que on estàvem, i ens preparem per passar la frontera, ja que a tot
arreu ens havien dit que et fan obrir les maletes i t’ho regiren tot… Doncs primer un senyor super amable ens segella el pasaport i ens dona la benvinguda a Australia “welcome to Australia!!!” quina il.lusió em van fer aquelles paraules… no ens demana ni el visat, i després una senyora també super amable ens pregunta si portem a la maleta alguna cosa de les que no estàn permeses per entrar a Australia, li diem que no i fora!!! NO sé si és que és massa d’hora o no ens ha tocat que ens ho regirin tot, però millor perquè després de casi 3 mesos no us imagineu com van les motxilles…

Treiem diners i agafem el suttle bus. El dia que arribem és dia festiu a Austràlia, recorden una batalla d’una guerra, així que hi ha poca activitat als carrers. El conductor del autobús ens porta fins als apartaments que hem reservat ja que no té més clients, així que en 20 minuts estem tots dormint. Tots menys el Nil, que no té son…. després de dinar cau ja fins l’endemà!!!
L’apartament és brutal!!! Té cuina i podem cuinar… cosa que ens fa fins i tot il·lusió després de 3 mesos menjant de restaurant.
També s’ha de tenir en conta que aqui no menjaríem tant barato com ho fèiem al sud est asiàtic. També tenim rentadora i asecadora!!!
Ja ho sé, son una maruja però també m’ha fet il.lusió i he fet 4 rentadores en 2 dies. La roba ho necessitava…

Les sensacions a Austràlia són ben diferents. Tot és gran, avingudes enormes, carrils amples, molt de verd, i tot molt ben cuidat i net. La gent és molt amable, i costa molt entendrel’s!!! Déu ni dó l’accent que tenen aquests australians!! No sé si eren les ganes de venir a visitar aquest país, que teníem ganes de tornar al món occidental, o què, però estem contents i flipant de tot el que veiem!!! (tot es molt europeu. sóc el Nil)

Està ple de parcs i zones verdes enmig la ciutat, la gent fa esport en un entorn idílic, van a còrrer, fan boxa, van en bici…

L’endemà d’arribar tenim un tour contactat per anar a visitar el Parc Nacional de Litsfield. Només pujar al autobús ens expliquen les mesures de seguretat, les sortides d’emergència, jajajaja no estem acostumats!!!! Igual que al Vietnam!! jajaja
Camí el parc seguim flipant amb els paisatges, els camions, els pobles… la natura, aquí tot és natura.
Visitem unes termites enormes, i salts d’aigüa on ens podem banyar. Bé no en tots perquè en alguns poden haver-hi cocodrils!!
I aqui si diuen que poden haver-hi és que hi han. Fa molta calor i s’agraeixen els banyitos.
Visitem diferents racons del parc, veiem aranyes enormes, ratpenats gegants, i un llangardaix de riu similar a un drac de comodo que ens va donar un susto que no us ho imagineu!

L’endemà el dediquem a visitar la ciutat de Darwin, una cosa que la caracteritza són el gran nombre d’aborigens, en la gran majoria homeless i amb un estat dubtòs.
Com que no tenim temps per anar a visitar l’Adelaida river on es trobem els cocodrils en llibertat i fot una calor de mil dimonis decidim vistar un parc on els tenen en captivitat
Veiem els cocodrils més grans que hem vist mai, quina passada, casi millor veure’ls aqui que al riu amb una barqueta.. són inmensos.


La ciutat ens encanta s’hi respira tranquil·litat i qualitat de vida per tot arreu, a les 5 de la tarda plega tothom de treballar i a la que marxa el sol tothom cap a casa a dormir… a la nit només quedem els corberencs i els aborigens pel carrer.

Avui tornem a tenir l’avió cap Adelaida a les 2 de la matinada… quins horaris!!!

Arribem a les 6 de la matinada Adelaida, aquest cop tots hem pogut dormir tant a l’aeroport com al vol i estem algo més descansats.
Anem directes cap a buscar el que serà la nostra casa la propera setmana… La Torepoys Campervan. Té dos llits, cuina, taula per menjar i una aixeta.
Amb ella recorrerem els 850 Km entre Adelaida i Melbourne. De les 6 nits parem dues en càmpings i les altres dormim allà on ens sembla millor, on ens va bé.
La furgo ens permet cuinar a dins i junts amb les zones de càmping ( molt ben conservades amb barbacoa elèctrica i lavabo nets) podem parar quan tenim gana o volem descansar.
No teniem cap mena d’experiència en això de les furgos però de moment ens dona molt bon rotllo i molta llibertat de moviment i de decidir quina ruta fer.

La ruta ens deixa paisatges que mai més s’esborraran de la nostra memòria i que queden reflexats en les nostres cares a les fotos…. Mai haviem vist extensions tant grans de terra, aquí tot és gran, les platges, els penya-segats, els prats, els llacs, les zones forestals (quins arbres), les zones àrides. Tot, tot ens deixa amb la boca oberta..

Durant el trajecte, de 7 jornades, anem fent parades, tenim marcades les ciutats on hem d’arribar per dormir però com en tot el viatge anem improvitzant on estar més o menys temps en funció del que veiem o del que volem… En cada racó o millor dit en cada curva et podries parar a fer una foto ( però si ho fes em pelen.. ja em diuen que sóc un pesat de les fotos).

Els pobles estan tots o la gran majoria fets pel mateix patró, cases d’una planta la majoria de fusta, jardinet de gespa sense tanca, el cotxe a l’entrada i carrers amples i rectes, al centre dos o tres carrers comercials i a les afores els supermercats… ja ens agrada aquesta disposició i fins hi tot ens hi podriem quedar a viure….

 

La ruta va recorrent per la costa australiana i el mar i les platges ens van deixant meravella, a més tenim la sort que parem a dormir alla on volem, aixi que que millor que anar a dormir veient la posta de sol des del llit a primera linea de mar o despertar.te i pendre’t  un cafetó tot veient com els primers surfers del dia agafant onades i a la vegada  surt el sol… idilic…  this is Australian in campervan….

Entre una de les moltes parades que hem fet, una d’obligatòria i emblemàtica és la visita als dotze apòstols, no es que siguem molt religiosos, sino que així s’anomenen les formes que va fent el mar erosionant la costa. Són un penya-segats que es van erosionant i van quedant separats de la costa, actualment en queden 9 doncs els altres van caure… cada any 2cm de terra es erosionada per la força del mar.  Una bellesa de la natura.

I evidentment parlà d’Austràlia és parar de d’animals i parar de cangurs i Koalas. De cangurs n’hem vist cada dia, de Koalas ja va ser més difícil però objectiu complert….

Finalment arribem a Melbourne una city que pel poc temps que hi hem estat ens ha enamorat, aquí si deu viure de collons, aprofitem les últimes hores per retrobar-nos amb en Sergi i la Lucy, àmic de la infancia.. que petit que pot ser el món a vegades i que gran que n’és.. s’ha de veure món….

 

Però de tot el vist , ni paisatges ni animals, em quedo amb el temps compartit amb vosaltres……

Publicat dins de Sin categoría | 15 comentaris

Deixem Balí, Austràlia ens espera….

Els últims dies a Balí els decidim passar a l’illa de Lembognan. Són unes vacances dintre del llarg viatge, no volem corre ni fer molt més que prendre el sol, piscina, platja,jugar amb els nens,gaudir del temps i preparar el que ens resta del viatge. No es poca feina però ens motiva moltíssim. Serà la cirereta del pastís …. però primer gaudir del que l’illa ens dona:

Postes de sol i relax amb elles, Un cop ens canviem d’hotel aconseguim un altre amb una piscina privilegiada que ens ajuda i molt en l’art de no fer res només que relax i gaudir.

Uns altres dies fem els dos esports més importants de l’illa: el surf i el snorkel.

Pel que fa l’snorkel, tornem a flipar els quatre junts del fons marí, tot i que aquest cop la Mariona no ha estat molt per la labor de tirar-se a l’aigua , si que em trobat una activitat que a tots ens agrada i podem fer a la vegada.

 

Pel que fa al Surf vam intentar imitar els surfers que dies abans aviem vist a Uluwatu, un cop intentat quines besties que són, és un esport dur però l’adrenalina quan ets a l’onada  és millor que fer un gol….o de parar-lo.

Una tarda aprofitem per anar a un temple hinduista i veiem com és una ceremónia, on tothom es vesteix per l’ocasió i facin les seves ofrenes, no ho acabem d’entendre molt però ens deixa amb la boca oberta.

 

Però sobre tot el que hem fet es gaudir de nosaltres, del nostre temps que hem vingut a buscar…..

Deixem Indonesia, el país de les ofrenes,mocadors i gent molt amable i predisposats ajudar-te la gran majoria. Diríem que dels tres països que hem visitat ara per ara és el que ens han tractat millor. De cadascun ens em portem molt records, imatges i vivències la gran majoria d’elles  molt bones. Però també us diem que tenim moltes ganes de canviar, de fet hem avançat l’entrada a Austràlia i New Zeland per tenir més dies per disfrutar-les.

El post us l’escric des de l’aeroport de Balí a la 1 de la matinada i ens reclamen per pujar avio… pròxim destí Austràlia…..

Publicat dins de Sin categoría | 2 comentaris

Ruta per Bali

 

Ja fa uns dies que ens movem per Bali. Un cop vem arribar ens vem dirigir a Ubud, primer destí de la illa. Ens donem conta que és molt diferent al que estàvem veient fins ara, ja que la primera impressió és d’ordre i netedat, a demés de les innumerables flors de colors que adornen les cases i aceres. És molt maco!! La majoria de la població d’Indonèsia és musulmana però a la illa de Bali són hinduistes. Ubud és l’aparador de la cultura hinduista, els homes i dones vesteixen els vestits típics i diàriament fan les ofrenes als mausoleus dels deus amb plantes, menjars i flors acompanyats d’arròs. Has de vigilar no trepitjar-ho perquè inclús ho posen al terra a les aceres. Això i amb la gran quantitat de temples que hi han, fan que la ciutat sigui l’escaparat de tota la cultura Balinesa. És molt turística i bastant cara però no la deixem de banda.

Pots veure pintors fent quadros als seus tallers al carrer, escultors gravant les parets amb unes tècniques perfectament acurades… Hem al·lucinat de la manera que fan els relleus. Totes les cases i els seus patis interiors són autèntics museus de figures o parets gravades amb motius de la història balinesa, i tot adornat de flors de colors i envoltat de camps d’arròs en el seu verd més lluent.

 

Quan arribem deixem les maletes i ens fem un banyet en la piscina del Hotel, després descansem de tot el trote del viatge, més de 12h entre vols i connexions, i durant la nit, poden amb tots…

A la tarda donem una volta pels carrerons d’Ubud i acabem el dia sopant amb música en directe.

 

2on dia.

El matí el dediquem a fer un treking pels voltans d’Ubud, veiem les seves terrasses d’arròs al voltant de la selva Balinesa.

Al tornar dinem en mig dels camps d’arròs i descansem una mica ja que a la tarda ens espera una volta pel mercat i anar a veure les danses balineses en una obra de teatre del Palau. Les cares i vestits són captivadors i ens hipnotitzen amb els seus balls i la seva musiqueta.

 

3er dia

Decidim llogar un cotxe i ens dirigim cap a la costa est de l’illa, l’intenció és recòrrer-la el màxim possible. Pangdabay la primera parada, en teoria era un poble de platja però en realitat és un poble on arriben i surten ferrys cap a les illes Gili, destí turístic de primera mà, i està ple de gent…. Marxem i anem cap a un poble del costat, Candidasa, de camí intentem veure platges idíl·liques però s’ha de pagar per accedir-hi, com a tot a Bali, i com ja casi es la posta de sol, ho descartem. Després de molt buscar acabem dormint a Candidasa. Ens costa trobar un hotel barato tot i que és temporada baixa… la platja sempre es paga.

4art dia

Comencem el dia fent una excursió amb la típica barca balinesa a fer snorkel a la zona Blue lagoon, el recorregut i les vistes són molt xules i podem veure l’illa des del mar. A mig camí veiem tonyines i intentem pescar-ne sense sort.

Arribem al nostre destí i fem snorkel, ens tirem directes des de la barca al mig del oceà,  aquests nens i mare són uns valents i els hi ha agradat això de veure un munt de peixos de colors al seu voltant. Tot i que ens encanta i la quantitat de peixos i l’aigua és espectacular, la mala mar ens fa plegar abans d’hora.

De Candidasa ens dirigim cap a un dels temples d’aigua millor conservats de tot Bali, Tirta Ganga, que un rajà amant del aigua va fer construir davant d’uns grans bancals d’arròs. L’última parada del dia és al poble d’Amed, un poble que gira al voltant del diving, hotel, resort, platges de sorra negra, després de buscar una bona estona ens quedem amb un hotel a primera linia de mar que fa les nostres delícies. Acabem sopant a la sorra de la platja peixet del dia per pocs euros… increïble .

5e dia

Aprofitem que sóm a les millors zones per fer diving i snorkel així que comencem el dia també a dins el mar veient peixos, i de llarg per mi el millor lloc, llàstima que hi estem poca estona. Agafem el cotxe i ens dirigim cap el mont Batur, volcà que volem pujar… Aquí ens trobem la primera carretera en la nostra vida que ens fa recular… collons mai havia posat i avançat en primera tanta estona, quines pujades i què estretes, al final i veient que el cotxe s’escalfava i no podia pujar, donem mitja volta i busquem ruta alternativa. Això sí que és una aventura….

Arribem als peus del Batur casi de nit i plovent i rebentats.. menys els nens que com sempre es porten molt bé i s’han adaptat al cotxe, no han dit res i sense problemes… com vèiem que la cosa s’allargava els hi hem posat una peli al ordinador i tots tranquils. Però clar això vol dir a tope d’energia… tranquils l’endemà les gastarem totes.

6e dia

Ens llevem a les 3,30 de la matinada i a les 4,00 ja estem caminant volcà Batur amunt, caminant amb les lots i amb la fresqueta i uns quants  excursionistes que com nosaltres volen veure sortir el sol des del cim del volcà Batur a més de 1700m. La pujada és dura, alguns reculen, però els nostres petits pugen com uns autèntics muntanyencs fins a dalt de tot. Arribem al cim, com de costum els dos nens no han passat desapercebuts, són els únics nens del dia que pugen i tothom al·lucina de com pugen, un cop a dalt veiem veure sortir el sol, ja haviem vist la posta de sol però aquesta és la primera vegada que el veiem sortir i junts i des de dalt d’un volcà…. no tenim paraules, pell de gallina. Al cap d’una estona apareixen els micos del volcà que venen a replegar amb tot el menjar que els hi donen o roben de la gent i dels guies. No ens agraden gens aquests micos!

Ens apropem a veure el crater, el volcà està en actiu i veiem algo de fum que surt de dins… l’última erupció va ser al 2002.

Al baixar agafem de nou el cotxe i ens dirigim cap a la zona dels tres llacs, aprofitem que els nens es queden clavats a dins i fem d’una tirada tot el trajecte. Arribem a l’hora de dinar, busquem hotel i descansem del tute. A la tarda visitem el Pura … un temple a peus del llac.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

7e dia

Refem un tros de carretera i ens dirigim cap el nord de l’illa, tot parant en una de les moltísimes waterfalls de l’illa, a les Gitgit, que ens venen de pas. Paguem per accedir a veure’ls, aquí Balí et fan o volen fer pagar per tot, fins hi tot per fer fotos en un bonic mirador, sort que els preus són els que són. En teoria en aquest salt d’aigua et podries banyar però com estem en temporada de pluja baixa força aigua i ho deixem estar, tot hi això al·lucinem amb la verdor del paisatge i la força de l’aigua.

D’aquí ens dirigim fins a Lovina, on farem nit, arribem a l’hora de dinar. A la que arribem els caça guiris ens estan esperant, aquest cop ens deixem portar, són les tres del mig dia cau un sol i una calor de mil dimonis, ens proposen l’hotel de davant on som dinant, i com l’experiència dels altres dies ens deia que agafèssim la primera opció que ens encaixes ho fem i triomfem, el millor preu i bon hotel des de que vam començar la ruta.

A la tarda ens dediquem a passejar pel poble, veure passar els núvols i viure… ole nosaltres.

8e dia

Ens tornem a llevar ben d’hora per tornar a veure sortir el sol, però aquest cop no puguem muntanyes si no que pugem en una barca tradicional balinesa i ens endinsem al mar a divisar dofins. Sense molta esperança i amb els ulls encara plens de lleganyes pugem al bot i en menys de 20 minuts el mariner ens esta avisant a dreta i esquerra: look,  look!!! dofins per tot arreu, saltant i fent tombarelles a l’aire!! Els tenim a tocar, de cop com si ho sabessin, afluixen el ritme i salten i juguen al nostre costat… Inoblidable!!!

 

De retorn ens ho prenem amb calma, esmorzem recordant les sensacions que hem tingut i aprofitem per descansar i fer algo de deures, el Nil els tenia una mica oblidats, amb tants dies de ruta es fa difícil.

A la tarda ens dirigim al sud de l’illa a veure la posta de sol des de el temple de tanah lot, suposo que al tenir moltes esperances en al·lucinar de les vistes i de la posta de sol, no ens fa dir gaire cosa el temple, si més no el ritual de beneïr-te amb aigua sagrada, floreta i arròs al front, doncs té la seva gràcia….

9e dia

El ja famós i esperat dia per la canalla, children’s day, així l’han batejat els dos petits grans aventurers, és el dia en que fem activitats per ells. Avui ha tocat parc aquàtic, tobogans, piscines, i com no els hi agrada l’aigua….. ens ho hem passat d’allò més bé.

10 i 11 dies

Els passem al extrem sud de l’illa, a la península de Bukit, aquí es respira ambient surfero al 100%. Dediquem els matins a recòrrer platges de pel·lícules, que lo nostre ens costa trobar-les, doncs entre resorts, penya-segats i la manca de senyalitzacions (beneït google maps, no sé què haguéssim fet sense ell, per cert impressionant la copi que tenim, altre punt superat) ens costa arribar a bont port però valen molt la pena. Les dues tardes les dediquem a veure els surfers des de un penya-segat cerveseta SAN MIGUEL en mà i deleitant-nos amb els seus equilibris i les postes de sol de l’illa.

12e

Dia de retorn del cotxe, el dediquem  a veure alguna zona que ens quedava de la península i aprofitem per anar a una agència de viatges d’un noi espanyol per comprar els bitllets cap el pròxim destí. L’illa Nusa Lembongan. L’hem canviat, havíem d’anar a l’illa Gili Air però entre que el bitllet del vaixell costava el triple i que hem llegit de tot de la travessia en vaixell, decidim canviar de destí.

 

Fins aquí el nostre Bali tour. Han estat 10 dies de recorregut per carreteres estretes, sense senyalitzacions, sense saber per quin poble estaves passant…. però ens hem ensortit prou bé i hem vist la illa sencera!!! Molt contents d’haver-ho fet i ens ha agradat molt l’aventura.

Ara ens espera setmana de relax a un bon hotel i aprofitarem a preparar la ruta del proper país i nou continent…

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sin categoría | 15 comentaris

Bye Bye Vietnam

Després de casi un mes d’estada en aquest país toca acomiadar-se. Hem recorregut el país del nord al sud, mitjançant tot tipus de transports terrestres, algun dia més pallissa que d’altres, fent parades a pobles que no surten a la Lonely Planet per no fer tirades tant llargues…. El bo de parar a aquests llocs és que veus realment la manera de viure de la gent del país, però també té coses dolentes per nosaltres els turistes, i és que gairebé ningú parla anglès i als llocs per menjar es fa difícil entendre’t. Moltes vegades no sabíem ni què havíem demanat per dinar… El Roger i jo no tenim gaires problemes per menjar però clar amb els nens tot es fa un pèl més complicat.

Cada dia estem més orgullosos dels nostres nens, segueixen el ritme com no ens imaginàvem, si algun dia dormim en algun lloc més «humil» ells ni s’assabenten, no es queixen per res mentre mengem quan toca i dormin les seves hores… Som conscients que viatgem amb 2 nens però cada dia ens adonem que estan molt grans, entenen perfectament qualsevol situació i s’adapten al que faci falta. És cert que als plans diaris els tenim molt en conte perquè també tinguin els seus moments d’esbarjo però si toquen 8 h de tren, toquen, juguem, mirem una peli, i estant per ells la situació flueix.

És una de les coses que més valoro després de casi dos mesos de viatge i és que puc estar per ells i pel que em demanen. Recordo a casa, el dia a dia, que sempre tenia coses a fer i em faltava temps per estar amb ells, el temps que els hi podia dedicar per mi no era suficient, cosa que crec que passa a totes les mares i pares que treballem. I ara tinc la sort d’haver pogut fer aquest viatge amb ells i tinc TEMPS de gaudir-los. El contestar un SÍ quan em diuen, «mare, juguem?» sense pensar-m’ho, m’encanta!!!

El temps està passant molt ràpid, i ja ens acomiadem del segon país que visitem. Vietnam ens ha deixat un gust agredolç. Algunes coses ens han enamorat, d’altres ens han fet viure alguna situació desagradable i no ens hem sentit gaire còmodes moltes vegades. Pel que hem parlat amb d’altres turistes que hem conegut i que viatjaven de la mateixa manera que nosaltres no és un cas aïllat.

No ens agrada que ens enganyin o ens prenguin el pèl, i sobretot sobretot que ens timin. El Roger i jo ho anem trampejant amb equilibri, com generalment superem tot, quan un s’esgota, l’altre empeny, i al contrari. Tenim la sort de ser la balança perfecte!!! 🙂

Però fent síntesi, direm que el resultat és positiu. Hem conegut gent amb una força increïblement inesgotable, capaces de travessar muntanyes cada dia amb els seus nens a l’esquena, per tal d’aconseguir diners o menjar; treballadors incansables realitzant feines duríssimes durant jornades laborals que no acaben, i que amb prou feines guanyen un sou per mantindre la seva família; famílies que viuen en condicions que a Catalunya nomenaríem infrahumanes, nens jugant al costat de casa seva i a prop de les deixalles i de les aigües residuals no conduïdes i que flueixen naturalment cap a platges brutíssimes. Brutícia, molta brutícia……… i deixadesa. Com és possible que a la Bahia de Ha Long, trobéssim tants residus surant a l’aigua? No us ho podeu ni imaginar….

Hem vist paisatges que ens han enamorat, motos, moltes motos circulant per tot arreu sense cap ordre, sentit olors que et tiraven endarrere, hem menjat per 2€, hem begut cervesa moooolt barata, i ens hem endinsat en els seus sleeping bus i trens per creuar tot el país de dalt abaix.

A Vietnam el partit comunista controla el país i la població en general està descontenta per la corrupció i la dissidència política. Les xarxes socials estan restringides, així com alguns accessos a internet, i l’oposició política prohibida.

Vietnam ha estat un país en guerra durant molts anys amb països que l’han volgut conquerir. El que més anys va estar va ser la Xina, amb una ocupació de més de 1000 anys, i és evident la seva influència en molts aspectes. Els xinesos els van ensenyar a conrear l’arrós, aliment bàsic a tots els àpats, el té i les espècies. França també va ocupar el país durant uns anys, però la guerra més sonada va ser la guerra que es va originar entre els propis vietnamites, els viet cong, contra els seus compatriotes del sud, qui van tenir el recolzament del EUA. La guerra del Vietnam es va cobrar més de 5 milions de vides, i encara ara pateixen els efectes de la devastadora lluita a causa dels agents químics que es van utilitzar a la mateixa.

A Ho Chi Min vem visitar els túnels de Cu Chi, ciutats construïdes sota terra pels vietnamites del nord, per defensar-se dels atacs de l’enemic. Van estar més de 6 anys vivint sota terra. Els túnels realment són impressionants. Han adaptat uns quants metres de túnel a les mides dels turistes, els han fet més grans perquè podem entrar-hi. Els vietnamites són més petits i prims que nosaltres, i més els de fa 50 anys, i els túnels estaven fets a la seva mida, en part també perquè no entressin els americans.

Jo no hi vaig entrar, només ho va fer el Roger amb els nens, jo ho vaig trobar massa claustrofòbic, però pel que em van dir, la humitat i la calor, eren insuportables.

 

Els vietnamites del nord, liderats per Ho Chi Min, van guanyar la guerra utilitzant la seva astúcia, les seves armes que feien manualment i les innumerables trampes que amb materials primers van el·laborar. Sembla increïble però van deixar en ridícul al gran exèrcit nord-americà, armat amb armes de foc, tancs i millor flota que la dels vietnamites, és clar.

Ho Chi Min és una ciutat molt occidental, res a veure amb el que estàvem acostumats fins ara. Ens agrada! Després de casi 2 mesos a Àsia ho agraïm!! A més el fet de ser una ciutat moderna fa que la gent sigui més oberta.

Fem una volteta per conèixer la ciutat i l’endemà anem d’excursió als túnels de Cu Chi.

No tenim temps de més, el Delta del Mekong haurà d’esperar un altre viatge…. llàstima, però el nostre avió cap a Bali ens espera!!!!!!!!!!!!

A continuació les imatges més particulars de Vietnam.

 

Publicat dins de HO CHI MIN | 11 comentaris

Stop in Mui Ne

La nit abans comprem a l’hotel via companyia fèrria els bitllets fins la nostra propera destinació, Mui Ne, i com ja hem tentat molt la sort en les carreteres Vietnamites, decidim que per arribar-hi ho farem en tren. L’endemà a les 8 ja som al tren on ens esperen 6 h  de camí. Un altre experiència dins la nostra aventura, doncs encara no havia agafat el tren de la reunificació, el que cobreix la ruta entre Hanoi i Saigon, de Nord a Sud de Vietnam.

Pugem al tren … la gran majoria homes i militars, olors per tirar en darrera i un fred que ens hem de posar la roba d’hivern que portem, sort que tenim roba per qualsevol clima.

Ens adaptem a tot allò que se’ns posa pel davant, però el que no ens adaptem és a la manca d’organització del país, resulta que la parada esta a més de 150 Km d’on anavem, ni el revisor ens sap dir en quina estació hem de parar, varis homes ens proposen la seva ajuda i tot pagant-li al germà o al cosí, moment de caos i col·lapse, uns per una banda i altres per altre… finalment l’únic noi que ens ofereix ajuda sense demanar res a canvi ens dona la solució i diríem que ens va pagar la diferència del bitllet fins la següent estació a 3 h més.

Després de 11h de tren i 1 de taxi arribem a lloc, aquí finalment ens hi estarem casi una setmana, farem un stop al camí, una revisió de xapa i pintura.

Mui Ne és un poble pescador que fins fa relativament poc no tenia molt de turisme però que ens els últims anys han construït resorts i com en el centre, tenim la sensació de la contradicció que volen guanyar calers i turistes però ni el seu tracte ni actitud amb ells o almenys amb aquells que no anem carregats de calers , deixa molt que desitjar.

Trobem un hostal  que per 27e dormim en una gran habitació, esmorzar inclòs, dret a cuina, té piscina i tenim el mar a tocar, encara que la platja diríem que no està molt cuidada..jajaj

 

Ens passem els matins organitzant viatge i plans de tardes, gaudint del temps i del moment que hem decidit lliurament agafar-nos. Aquí arribem a la meitat del viatge, no ens adonem de lo ràpid que passa el temps però l’estem assaborint i vivint al màxim. Els nens ja pensen i diuen que no parem, que seguim, que volen més, bona senyal.

Com us deia, a les tardes fem excursions i  una molt xula que vam fer és a les dunes del desert. ESPECTACULARS SENSE  MÉS.

White Sanddunes

 

Red Sanddunes

Una altre excursió que vam fer va ser la del Fairy stream, o rierol de les fades…les imatges parlen per si soles…

I al·lucinant amb el dia dia amb que ens sorprenia aquest país hem anat passant les tardes, que si passeig pel poble de pescadors, que si les postes de sol, que partidet de voley amb els pescadors de davant l’hotel, fer el blog però sobre tot GAUDIR.

La següent parada Ho chi Min, última parada a Vietnam.

 

Publicat dins de MUI NE | 4 comentaris

Dies pel centre de Vietnam,Hue, Hoi An i Quy Non

Per arribar  al centre del país, decidim fer-ho amb un sleeping bus, que va des de Ninh Binh fins a Hue, antiga capital de Vietnam. Aquest estil de viatge està molt extés pel país i sòn molts els que viatgen així. Les butaques són llits, els busos tenen neos per dins i la música esta a tot drap, música estil operación triunfo vietnamita, bastant dura de soportar, així que més que sleeping bus semblen discos bus. I per no fer-me reincident, lo del trànsit no té nom i us en podríem tornar a explicar de tots colors. L’Arantxa es va passar la nit en vela, sort que els nens van dormir tot el viatge plàcidament.

Al cap de 10h dins aquella màquina infernal arribem a les 5 de la matinada, sí sí les 5, tot fosc i negre i tancat, a Hue. Comencem a canviar perspectiva sobre els vietnamites, doncs ens deixen en un hostel, sense dir-nos res i amb les motxilles per allà terra… Com són les hores que són i el hostel esta prou bé per una nit ens hi quedem. Dormim una mica i després d’esmorzar sortim a recòrrer la ciutat. Com no tenim molt de temps ni forces després de la pallissa del bus només veiem la part antiga de la ciutat, la seva ciutadella i l’antiga ciutat Imperial. De camí un dels múltiples mercats atapeïts de paradetes de tot i més… 🙂 Mentre passeges entre mig de les paradetes, has de vigilar amb les motos, que també passegen pel mateix lloc que els vianants, així que si ja és prou caòtic imagineu-. vos. Els locals no es baixen de la moto ni per comprar verduretes.

 

L’endemà tornem a agafar un bus que ens porta a la que diuen és una de les joies de Vietnam, Hoi An. Una ciutat acollidora, neta, ordenada i com dirien algunes cuca. Hi arribem després d’unes quantes hores en un autobús destartalat però com no corre el viatge és d’allò més tranquil.

La primera nit, com en la majoria del llocs on hem estat, alguna cosa ens sorprèn, en aquest cas se’ns fa de nit tot passejant pel costat del riu, és lluna plena, i de cop tothom comença a llençar fanalets de paper al riu, en una imatge espectacular i molt bucòlica, evidentment si hi ha molta gent llençant els fanalets i hi ha la mateixa gent venent-ne d’una manera insistent. Ens estresen tant per compra-ne que al final no ho fem.

L’endemà aprofitant que aquí fa més caloreta agafem unes bicicletes i anem a la platja, al més pur estil “Verano Azul”. Aquí veiem per primer cop les barquetes rodones “thuyen thung” típiques de Vietnam amb l’historia curiosa que són així perquè quan França va ocupar Vietnam feia pagar impostos als vaixells i els Vietnamites, sempre tant astuts, es van inventar aquestes embarcacions per no pagar res.

La resta dels dies els vam dedicar a passejar per la ciutat antiga i a descansar i a seguir preparant la resta de la ruta. Com a curiositat dir que a Hoi An hi ha moltes botigues on et pots fer una jaqueta o vestit a mida, i a un molt bon preu, però ni teniem lloc a les maletes i molt no anem amb traje.. tot i que ens vam quedar amb ganes de comprar-ne una… el viatge és molt llarg…

La següent parada en el recorregut nord-sud ens porta a Quy Non , després de molts dubtes de què fer, quina ciutat visitar i com, ens decidim per aquesta bàsicament per que ens cau a mig camí. En aquest trajecte, tornem a agafar una mini van, en la qual anàvem uns 12 occidentals i cadascun de nosaltres havia pagat un import diferent per fer el mateix trajecte. El que ens hem trobat a Vietnam, és que tenen un preu pels locals i altre pels estrangers, i no s’amaguen pas per aquest motiu. Us parlo de preus diferents a transports oficials com el bus de linia, el tren regular, etc. Doncs imagineu-vos com funcionen els desplaçaments contractats des d’una agència de viatges. A vegades sembla que et prenguin el pèl per molt econòmic que sigui per nosaltres… En fi, una altre per explicar.

La ciutat no té cap mena d’encant, l’únic un passeig marítim, deu ser l’únic de tot Vietnam, i que no l’aprofiten per res, nosaltres ho fem per anar amb bici i conèixer la ciutat. Tornem a agafar unes bicis a l’hotel per veure la ciutat, doncs és la manera més fàcil de visitar sense caminar tanta estona, i així evitem que els nens es cansin i s’avorreixin. A demés és un passeig agradable i una ciutat molt plana. El passeig ens porta des de la platja i passeig marítim fins al port, on veiem com arriba i surt la nombrosa flota pesquera.En aquesta ciutat només hi estem un dia, l’endemà marxem cap a Mui Ne poblet de platja, però això ho deixem pel pròxim post..

.

Fins el pròxim post….

Publicat dins de HUE | 5 comentaris